DONAS NOM A LA VIDA

Sense parar cerco amb els meus ulls el cel,
per veure l'estrella que tu estàs contemplant.
Demano als viatgers de totes les terres,
per si trobés algú que hagués aspirat la teva fragància.
Quan els vents bufen, faig que em donin a la cara,
per sentir la brisa que t'acarona.
Vaig errant pels camins, sense meta ni rumb:
escric una cançó que em recordi el teu nom.
Miro furtivament, el teu cos nu,
per tenir un esboç de la teva bellesa.
Jo vaig ser al somni confús de la teva nit,
en l'esfera nacre de les ombres del pati,
allà, vaig sentir el vermell alba que mai vam veure
perquè els nostres cossos dormien...
Vaig estar al calfred de la paraula amor
i en les altres paraules que no vam dir,
però que ens fan amarar de plaer.
Vaig estar com aquell que sorgeix del no-res
i esgota i clava en el silenci les paraules.

Vaig estar a la tardor que deixa el mar sense flors
i en l'hivern que fon la neu
amb l'escalfor del nostre amor.
Vaig estar als llençols freds
sense dormir, despertant després
de l'esclat  dels volcans.
Vaig estar i vaig estar amb tu, sabent que ets
el so d'una paraula perduda
que donas nom a la vida.

Christian Lopez 12/8/2013

ES CALMA LA NIT

 

Es  calma la nit , mantell tranquil que amaga els somnis,
s’ expandeix la lluna plena,

fins els ulls de la lluna esperen els dies
llavors vens a mi, filla de la terra,

i visitem la vinya de l'amor,
potser apaguem amb gotes de suor l'ardor de l'ansietat
Escolta al rossinyol entre els camps escampar les seves melodies
en el buit canta pels turons la brisa,
no t'espantis dels secrets de les estrelles,
ni de la boira de la nit en aquestes vinyes.
A l’ombra de l'àlber exploro la  teva caverna encantada,

 i tu dorms extasiada desprès.

La vida del meu cor batega només per tu.
El meu cor batega resignat a teva voluntat.
Sí l'herba creixés sobre les meves cendres
Cada bri tremolaria amb devoció a tu.
Tu saps el meu anhel.
Estic embriagat d'amor per tu
I no necessito vi fermentat.
Tu ets l'objecte de la meva recerca.



Christian Lopez 9/8/2013

LES ONADES

Aquella nit les platges es van esvair al voltant nostre
i tot va desaparèixer,
menys la brillantor dels teus ulls .

En aquell mar brillant, blau,
on el meu cor va navegar qual vaixell,
guiat per les ones,
les onades ens van conduir
a un mar sense platges, sense límits,
sense resistència...

Ones que expliquen
l'eterna història de la vida,
resumida en una mirada,
mentre  la terra s’ inunda amb
l' impuls de la marea, el vent , la pluja...

Aquella nit el meu jardí es va despertar,

i els dits del vent
van arrencar el seu tancat.
Tot el meu jardí, l'herba,
les flors i els fruits es van estremir
amb la dansa del vent i la pluja

sobre el teu ventre. 

Només vull estar en el teu si,
només vull morir a la teva vora,
dormir sobre el teu alé,
fondre’m  i esvair-me en la teva fertilitat,
per ressuscitar sent herba del teu jardí,
ressuscitar sent flor que desfullin els teus dits...

Tot es va esvair aquella nit
menys la brillantor dels teus ulls
on el meu cor va navegar
com vaixell guiat per les ones.

T’estimo

Christian Lopez 8/8/2013

 



ARDOR

Quan es fon el teu dúctil cos en el meu foc
i allunyo  de les teves mans la neu, queden entre els nostres ulls
estels  que cerquen al viatger de la nit.
Es diria que em mires entre sols i llunes,
es diria que des que existim esperem sense trobar-nos.
Però esperar l'amor és trobar ... On es el nostre camí?
Es va il·luminar el teu cos nu ...
es va mostrar, sota el sostre de la nit, el teu pit entre els meus dits ...
es va exhaurir tot per la meva set, llevat els vels
que amaguen el que estimo de tu.
Com si jo impregnés la teva sang de sal, queda assedegat
qui desitja beure. On és la teva passió si no  al teu cor nu?
Et tanco la porta de la nit, abraçat a tu
per besar la teva ombra, els teus records, alguns secrets ...
Et busco en el meu foc
per trobar-te, per trobar teves cendres en l'ardent infern.
Esgotaré tot el meu ésser en aquest  infern, tot el que s'amaga
i apareix.
T'estimo.
Mata’m amb sang abundant, amb el teu foc ... ¡Crema’m sense foc!

Christian Lopez 7/8/2013

QUE MIREN ELS TEUS LLAVIS SILENCIOSOS?

Què miren els teus llavis silenciosos?
Un petó dolç m’ abraça darrere el teu humit jardí
Els ocells busquen les seves branques
Què miren els teus llavis silenciosos?
Un petó fort atreu el pas al teu al jardí.
Els ocells et xiuxiuegen els seus pensaments.

Una finestra en la teva carn s'obre i es tanca
Una finestra que no es veu i m’atrapa
Quina tristesa seria la teva absència!
Quan respiro tota la nit sobre el teu cos nu!

Quina tristesa seria la teva absència!
Quan omplo els meus dits dibuixant sobre teu!

Com un nen et miro al nàixer la llum
Amb els ulls compto els teus dits
i cada vegada que el teu cor batega sota els teus pits...
I en la teva pell  es reflecteixen les flames en repòs,

del cap als peus, sobre al teva nuesa....
De la finestra salta un ocell sota els meus ulls.
 Vaig des de l'alba. El teu  rostre es desperta sota els meus passos.
Des de l'alba vaig. Amb  el desig que ens desperta

No s'obre cap desig d'ignorar aquest cos . 
Sota el primer sol, el  ressorgir d’ aquest desig
Vaig des de l'alba. I els meus passos que ressonen ,

assenyalen cap a la teva presència

Christian López    06/08/2013

ETS L'HERBA

Ets l’herba que va créixer sense tocar terra.

La que no va conèixer el fang ni els dies de pluja.

Primavera en flor, sobre tu ràfegues de vent passen sibilants.

Ocell que no dorm ni descansa

Herba sense nom , herba fresca, herba paraula del vent

que a la nit crida articulant sense gramàtica.

Herba fent olor de cos,

Nascuda a la fricció d’una pell insomne amb una altra que no sabia agafar el son,

Les d’aquests dos entrant on regeix la raó amb els ulls oberts,

Ignorant el ritual contundent del son que divideix a la realitat en dos trossos.

Un pas, tan solsun pas ens porta a la bogeria.

Perdem el terra sense saltar, distrets volem,

Els ossos desconeixen el gravitar de la pedra.

Ets herba que repudia la rosada, que no obeeix al sol,

Herba sense rumb,

Que neix crescuda, arrencada, la teva flor portes en trossos diminuts

Allà vas, nua, ajaguda, l’herba entre quatre parets,

On l’home et cobreix amb el seu membre

Segellant amb incansable goig la teva sensualitat.

Tot just  mirant el rostre estimat

I el semen, ara desordenades sil·labes,

Cridant revoltes en la boca de la femella.

Així es entre el ventre teu i el meu, a cops,

Amb el ritual que beneeix l’amor, panteix, alè...

Fum sacrificial, ofrena, carbó ardent.

El membre erecte et va trobar sense tocar la carn

Vagina entreoberta per la qual entra

I surt el sospirar agitat de la nit...

Ets la sorollosa respiració d’un cos que es perd en el laberint a voluntat

Perquè el devores, meitat animal, meitat àngel,

Que besa com si mengés el cos a un temps,

En petons de verb,

Encaixant, encaixat, força i abraçada,

Abraces mil vegades el cos sobre el qual insisteixes en anar a dormir,

Despullant al cor càlid del pit,

I  l’amor, que van traçar amb tanta obstinació els torsos,

Va sortir entre la teva pell i la meva,

Entre la teva profunditat i el meu cos,

Entre la meva erecta excitació i el teu cos

Vas nèixer robant-me l’ànima

Visc per donar-te amor

L'alba de llum es posa sobre els  pètals. 

vibra el buit en moviments invisibles

i convida al pensament que dibuixa

el secret del silenci.

La seva revelació extesa sobre 

la quietud de les aigües

de l' amor que em neix.

Es reflecteix a  l'aigua llisa

la figura del teu cos,

on ara hi ha un petó , sol, sostingut.

Dorm la força de la foscor,

agonitzant, ferida de llum i de dia,

com la pedra calla,

i descobreix la Llum:

El teu cor carnal, ters ,

paràgraf del desig ocult de la cavitat,

mossega amb llavis  àvids,

el glop de l'infinit plaer .

Corre la Llum

per fugaços contrastos i son onades

l' imatge del moment i l'arbre 

i fins el teu reflexe bec,

lliurant una dansa

entre el ser i el sentir

i m' abandono a l' incendi

que les teves mans provoquen

sobre la meva pell...

El vent dansa al meu voltant,

les fulles seques

dibuixen camps canviants,

translacions i camins.

L'aire desinhibit i fresc 

incita al tímid batec,

i el ser, es deixa caure en un salt ...

mentre els fluctuans cels,

dibuixen l'ombra d'un núvol

on dormen, somrient, els nostres cors.

Chris 6/7/2010