Ets l’herba que va créixer sense tocar terra.
La que no va conèixer el fang ni els dies de pluja.
Primavera en flor, sobre tu ràfegues de vent passen sibilants.
Ocell que no dorm ni descansa
Herba sense nom , herba fresca, herba paraula del vent
que a la nit crida articulant sense gramàtica.
Herba fent olor de cos,
Nascuda a la fricció d’una pell insomne amb una altra que no sabia agafar el son,
Les d’aquests dos entrant on regeix la raó amb els ulls oberts,
Ignorant el ritual contundent del son que divideix a la realitat en dos trossos.
Un pas, tan solsun pas ens porta a la bogeria.
Perdem el terra sense saltar, distrets volem,
Els ossos desconeixen el gravitar de la pedra.
Ets herba que repudia la rosada, que no obeeix al sol,
Herba sense rumb,
Que neix crescuda, arrencada, la teva flor portes en trossos diminuts
Allà vas, nua, ajaguda, l’herba entre quatre parets,
On l’home et cobreix amb el seu membre
Segellant amb incansable goig la teva sensualitat.
Tot just mirant el rostre estimat
I el semen, ara desordenades sil·labes,
Cridant revoltes en la boca de la femella.
Així es entre el ventre teu i el meu, a cops,
Amb el ritual que beneeix l’amor, panteix, alè...
Fum sacrificial, ofrena, carbó ardent.
El membre erecte et va trobar sense tocar la carn
Vagina entreoberta per la qual entra
I surt el sospirar agitat de la nit...
Ets la sorollosa respiració d’un cos que es perd en el laberint a voluntat
Perquè el devores, meitat animal, meitat àngel,
Que besa com si mengés el cos a un temps,
En petons de verb,
Encaixant, encaixat, força i abraçada,
Abraces mil vegades el cos sobre el qual insisteixes en anar a dormir,
Despullant al cor càlid del pit,
I l’amor, que van traçar amb tanta obstinació els torsos,
Va sortir entre la teva pell i la meva,
Entre la teva profunditat i el meu cos,
Entre la meva erecta excitació i el teu cos
Vas nèixer robant-me l’ànima
Visc per donar-te amor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada