la teva mirada llunyana, lleu flor d'horitzons.
Era clara, serena .... Amb amor la sentia
transitar el camí dels meus ulls insomnes.
No va ser un ressò ni un somni. Va ser la brisa a l'arbre
que em va portar el teu accent amb perfum de saba
i va créixer per les meves venes i es va anar lliscant
amb tremolor de carícies en arribar a les meves mans.
Res més .... a la torre va desgranar la campana
un seguit de bon temps, fi i distant.
Com boira d'aroma es va quedar entre els meus llavis
la dolçor impossible d'una frase: t'estimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada