en la llum grisa de la tempesta
tremolen, tensió
de nervadura verd fosc.
Em miraves les mans,
nervadura de venes, si els somnis
fossin deliciosos, deies.
En caminar
recolzava la meva galta contra la teva
i en la nit escoltava
el rossinyol i el grall
del gall dindi. Absència
de tot, només tu i jo:
Caminants enamorats
i els meus dits et tocaven mentre
em deies amb veu molt baixa.
T’estimo.
I jo somreia repetint: t’estimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada