i resto adormit en el temps,
rendit a la nostàlgia dels llacs del cel.
Com oblidar que es l’amor la teva melodia
i la teva mirada obra la veu dels misteris?
He interrogat els aires que et besen a l'ombra,
he sentit en silenci el brollar de les fonts perdudes,
i tot eleva els meus somnis a les teves músiques celestes,.
Parlo amb les primaveres que et visiten de nit,
que donen vida a les flors entre els teus dits
i em revelen el camí dels teus secrets.
El camí del jardí sensual de les teves formes
que gira al meu murmuri de fullatge en el vent
i ales dóna als sospirs de la meva ànima.
¿Va morir aquí el caçador, al peu de les orquídies,
el caçador nostàlgic per la teva màgia embriagat?
Oh, amor: tu que em saps enamorat
¿On va en la nit el fons sospirar?
T’estimo infinitament
Chris 14/4/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada