Eres plena de vida profunda ,l'ànima transparent, de vidre.
Ara jo t’estimo més que els crepuscles vermells,
els núvols i els camps, la ribera i el mar ...
Quan els meus ulls et miren il•luminats pel teu somriure;
m’ embriaga l’aire, adoro el color;
somnia el meu esperit somnis impossibles,
apartant les ombres enemigues del sol.
Del jardí m'atreuen el gessamí i la rosa
-la sang de la rosa, la neu del gessamí --
i al meu costat passes tan preciosa,
parlant-me en secret, tu, l'ànima del jardí.
Afalagen la meva oïda les veus de les aus,
la balada del vent, el cant del pastor,
i jo formo per tu un cor amb les notes suaus,
i emmudeixen elles i emmudeixo jo ...
Mai seguir aconseguia el fugitiu rastre
del que creia ja no existeix, del que es va anar ...
fins que et van veure els meus ulls
i vaig saber que existia l’amor
que l’amor ets tu.....
T’estimo infinitament
Chris 30/3/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada