imprevist. Em sorprenc mirant en la nuesa juvenil,
i tinc l’anhel de recórrer-ho, com una anhelada geografia.
Em veus pensant perdut dins de les teves
grutes, o en l'aigua de la cuixa on brillen les venes.
Em perdo en un bosc que creuo amb les meves mans,
i demano una llarga estepa on els meus llavis parlin amb petons.
Em veus sorprès, aclaparat, pensant en habitar-te.
I tu, mentrestant, t’ abandones a la càlida finor de l'aire.
Et deixes en la llum, que et navega, i si miro els teus ulls
torno al jardí fosc on és estiu el verd.
Et miro una altra vegada i gairebé no et crec possible.
Milers d’encants, guarda el teu cos, l'encís desconegut de la terra.
I poc a poc somrius quan jo m’ acosto, enamorat,
cap a tu mentre el sol ens cobreix amb la seva llum, ens desdibuixa,
i ens va ficant en la calma immensa i rossa de la tarda...
T’estimo
Chris 10/3/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada